Dona a la finestra

Cirne

2012-01-29T18:28:00.001+01:00

“Es quan dormo que hi veig clar...”

convocatòria de Raons que rimen (Victor Pàmies)

Es quan crides que hi veig clar... El poema incert i la nebulosa fugida a una escena mal interpretada on es fereix a la dona enamorada: boja! boja! estàs boja!

Ja estic desperta, per penjar un quadre a la paret de l’oblit; llençar el penjoll que paralitza; baixar la tapa.

Pedregats

2012-01-01T13:32:00.001+01:00

il·lustració: Laura

per les Dounetes

Camines i els teus peus menuts es torcen. Pedregats -falses petxines- calivegen el vostre cor. Un llarg passadís desconegut espera.

Però no tinguis por; observa i descriu aquesta tempesta que s’inicia. Agafa la furiosa nebulosa, devesa de les empentes! Fes tremolar els ciments d’aquest Deu immisericordiós que us empaita violentament.

D'allò que no vaig ser

2011-11-08T23:13:00.000+01:00

Diada de Montserrat Roig

convocatòria de Raons que rimen (Victor Pàmies)

Ha dit la tarda que has marxat trepitjant el temps per no haver de recordar que un vent tropical va portar foscor. I la tarda, que no ha entès d’aquesta caiguda vertical de les hores acomoda les fulles fent una dòcil muralla entre tu i allò que no vaig ser.

I Poesiada a Vilafranca del Penedès.

2011-05-31T00:33:00.000+01:00

Fang

2011-05-06T00:00:00.003+01:00

Aquí sóc, esperant la pluja; per que desprès esdevindrà fang a les meves mans. I les paraules, ara doblegades a la boca, sense cap sorpresa fictícia, trobaran un cos, una forma. Llavors i només alhora es que donaré llum a lo que abans era només una petita i esquifida ombra.

Temps de silenci

2011-04-17T20:26:00.001+01:00

Fa temps, setmanes, que no escric. Fa ja massa temps que no llegeixo. Ara mirava les eixes que tinc al davant. Si agafo un llibre els ulls passegen per les fulles ventilades pels meus dits. Busco respostes i no les trobo. Pregunto: es massa tard per un rellotge sense manilles?

De tu i de mi

2011-03-04T19:28:00.004+01:00

Hem viscut. Hem viscut durant un temps penjants a la vora del precipici. Ara es temps de volar, enlairar-se des del niu, des de l’arbre incandescent* -propi e impropi-, i descobrir d’altres terres inexplorades.

De tu i de mi, dos branques al món, seran dos vaixells lluitant sobre fortes onades.

*Joan Vinyoli i Pladevall

Mural de cendres

2010-09-03T17:35:00.005+01:00

Diada d'Estellés

convocatòria de Amics Arbres·Arbres Amics

Absència. De las lleus aspidistres al pati, de l’ample cadira on rondinaves les cames, del llibre entre les mans. I el rostre, la veu, les teves petites mans, les mossegades, la finor dels llavis en penombra i el silenci, mai cridaves. De tant en tant, un petit tast, una besada.

presentació del libre "poetes a la xarxa", de diversos autors bloggers

2010-05-11T18:16:00.004+01:00

Gràcies a l’iniciativa de la Violant de Bru i en Santi Borrell es que properament es presenta un llibre on diferents autors que fan servir la xarxa ofereixen la seva creativitat en un altre format més clàssic. La poètica es diversa, els autors ben diferents, però a tots ens uneix sensibilitat creativa ben encisadora. Serà una jornada festiva, plena de trobades i emocions. Per gaudir i celebrar la vida que creix exponencialment a cada pas que donem.

POEMS&BLOGS poetes a la xarxa

Yerbabuena i rom

2010-03-15T22:02:00.005+01:00

No sabria agafar el llibre sense implicar-me massa, sense intentar descobrir quelcom més de l’altre que viu darrera. Sento la propera pàgina meva, les paraules escollides, l’escena que discorre a les innumerables fulles que el vent dissemina a la seva virtut. Voldria no tornar del vol, per que és un plaer indescriptible, es una immersió suggestiva de nombroses vivències. Empasso saliva de yerbabuena i rom. Ploro. Ploro quan descobreixo que tot això ja ho havia viscut jo, abans, molt abans d’entrar a la llibreria, de obrir el llibre, de abocar-me a dintre de les seves pàgines i desaparèixer del món.

Pluja de febrer, sobtada

2010-02-21T20:31:00.023+01:00

25 anys sense Espriu convocatòria de Roser Caño Valls

il·lustració: Maragda Cuscuela (petites proses blanques, de Salvador Espriu 1ª edició març 1984)

Ja estem, ja s’acaba, hem enfilat la drecera –el camí- amb aquesta pluja de febrer, sobtada. L’aigua queia finament a sobre els arbres despullats, reben fins les arrels, aquesta benedicció de la tarda. Sempre que plou, des de aquest turó, els somnis es precipiten, -ara branques dolgudes pel pes d’una nevada -, cap al final de les hores d’ hivern somnolent. I ara, tota aquesta cortina d’aigua que fa grafies vençuda pel vent, fa tremolar el niu on piulen els ocells de cada estació. Sota el cel humit, la silueta de mil ferides a un vell diàleg de paraules mullades.

Molles de pa

2010-02-08T21:24:00.004+01:00

De vegades m’endinso en el bosc. No es llunya, es ben a prop de les cases. En allà conviuen ocells de pico afaitat, animals de dues potes, essers petits, petits i gegants abominables. Uns dies plou molt i d’altres creix la molsa. Uns dies fa sol, i d’altres tot es ombra.

Sempre que hi vaig porto molles de pa. Despistada com soc, no vaig atendre al seu dia el conte... Sense mirar enrere, vaig tirant-les, de contenta i feliç ni m’adono de les diverses bestioles. Desprès haig de tornar. Durant el camí de tornada es que em descobreixo envoltada d’històries.

Res a dir, res per declarar

2010-02-02T21:21:00.022+01:00

nunca escrevi

sou

apenas um traductor de silêncios

a vida

tatuou-me nos olhos

janelas

em que me transcrevo e apago

sou

um soldado

que se apaxiona

pelo inimigo que vai matar.

(Escre)ver-me, Raíz de rocio. Mia Couto

Apaga la lluminosa realitat

deixa’m dormir.

Dóna’m el següent pas, que jo no hi penso,

dóna’m les forces, que jo ja defuig.

Res a dir,

res per declarar.

Magrana

2010-01-21T19:25:00.008+01:00

Des de molt lluny m’arribes

esmorteïda magrana.

Quan es clivella -sedosa als llavis-

la llavor carnosa, encara es més aspre a la gola

el sanguinolent plugim d’un cel sucós.

Pels cucs que caminen a la vora d'un precipici

es que disseminaré granadina a les vesprades.

FONT GARAMOND, 12

2010-01-07T21:44:00.001+01:00

Escric sota la xemeneia –refugi d’una Alicia sense mirall -, a una llibreta desfullada, els dits tintats. Guardo els papers a les butxaques, doblegats, petits, amagats de les mirades. Font Garamond,12. Doble espai, una sola cara. 100 paraules. Remeno i trobo un tiquet de Tram i una fulla de l’ultima tardor sota la Rambla. Trec aquest tresor per fer-ne un collage d’hores disseminades. Als espais buits, col·loco el silenci. Les tres fulles, ben esmicolades. El meu text, com a trencaclosques, paperassa. Amb tot plegat he fet un punt de llibre. Cada vegada que et llegeixo se on eres l’ultima vegada.

Haiku de la neu

2009-12-01T20:46:00.006+01:00

Nit estelada.

Del cel immensa foscor

ondulada nevada.

El gat no maula.

Catifa brillant als ulls

sobre les mantes.

Campanes al vent.

Xiscla la tramuntana

mitges de llana.

Llet, xocolata.

Torrades amb mel

ruboroses les galtes.

Matins gelades.

Escriptura d’ocells blancs

cap a l’escola alba.

Inmaculada molécula

2009-11-13T15:57:00.007+01:00

para o amigo Xocas e a chuvia que non chega

Ando triste sen que aínda faga por chover.

Será polo que non cae, ou polo que caeu enriba fai moito;

será que pesan as pingas baleiras do contorno, será por non sei que

que nunca acontece.

Cando chova, haberei de deixar a auga mollarme o vestido, o cabelo,

que arrastre esta tristura ata o fondo da terra

que se filtre entre as rochas,

que alcance o manancial interno

das profundidades,

para distribuírse por todos os ríos ensanguentados

e novamente purifique

a súa inmaculada molécula.

"Volen versos", celebrem el dia de la biblioteca!

2009-10-25T20:44:00.009+01:00

Poesia Infantil i Juvenil

Una illa, un tresor

2009-10-21T19:39:00.011+01:00

il·lustració: Laura

De nou dempeus, Octubre

per la Sàlvia

A unes lleixes d’olivera s’amaga una llum.

Es la tèbia línea del sol, estès a les lletres,

que enlluerna la broma sucosa d’un somni.

A peu coix, la jugada:

des de molt juny, baixant per la riba,

seguint uns granets de sorra,

amb la capa sedosa dels llavis i la veu aspre a la gola,

demanes el tresor, les illes maragdes, les caragoles sonores,

essent el bucaner que tinta la mar d’amortides magranes.

I ella, curosa dama que ha entès d’aquestes espurnes de llum,

ofereix tota la grandesa del món amb les dues mans obertes,

com un llibre.

Travesses de poesia

2009-10-11T12:54:00.018+01:00

1921-1966

Un diumenge qualsevol a un somni,

del soterrats a la llunyana infància.

A la vora, a la vorera, al precipici,

al abisme, a la zona abissal;

la ma, els dits, l’emprèn-te,

el codi genètic enllaçat.

Tu a una banda, jo a l’altre.

Un joc a les vies:

diminutes passes –un peu, l’altre- ,

la fusta oliosa, els claus a un ample de via estreta,

Salta les travesses! No defugis del mal!

El joc no escurça l’infinita distancia

quan els ulls no veuen que hi ha a les puntes dels dits,

sense la teva mà.

Un dia, abans de qualsevol 27 de setembre

2009-09-27T11:15:00.003+01:00

Als amics que m’escriuen i omplen les hores amb les seves paraules

M’agraden les escales, els seus esgraons. Pujar. Baixar. No tinc por amb elles. Em sento lliure i feliç quan baixo a les profunditats, a sentir, a veure la simplicitat d’aquesta vida. M’agrada la detenció a mig camí, mirar, observar, trobar els altres, parlar o somriure; el silenci als ulls, la veritable essència del mon, de la temporalitat. A mig camí, respiro, penso. Em meravella la simplicitat, per després pujar, arribar a on ets tu, els texts, el escrits, el que deixes al teu pas.

Moltes vegades no sé si estic pujant o baixant, de tants moments preterits i plusquamperfets actius.

Un text, ple de teranyines esta

2009-08-31T22:17:00.004+01:00

Faré mitja. Potser una jaqueta. Els dies de nedar al mar finalitzen, així dons un dos peces no em servirà ara... Una jaqueta gruixuda, o potser més fina. I si faig una armilla? O mes aviat, una bossa còmoda? No ho tinc clar, no sé què fer. Els arbres son més despullats i aquest aire fresc convida a la cova d’un gest. I ara les fulles a terra, la foscor tan propera.

Començo. Només tinc clar la manera d’agafar les agulles, de passar el dit, de fer tornar la puntada, recomençar, ara cadeneta, continuar... Faig teranyines fins al proper text.

No plou i fa sol

2009-08-22T07:31:00.001+01:00

Tot d’una el cor content:

un esclat al pensament

vola per l’espai

rient

La puput tan despistada

ha entès

i una vegada el cop refet

el somriure sempre

amb el cor obert.

Directori

2009-08-21T11:40:00.006+01:00

Ho diuen: es tracta de la feina acabada, de la labor ben feta, dels objectius complerts. Del benefici. Però jo sé es tracta d'obtindre el benefici de compartir. No es tracta de tu, ni de mi, de tants. No es tracta d'arrossegar, de “caçar”, ni d’estendre xarxes.

Tot té un caràcter efímer, ràpid i fragmentari. Antiguitats instantànies, diuen. Allau de propostes o el sentiment de prendre coses. Es important acotar, seleccionar, jerarquitzar, sense gaire propòsit.

Potser un dia sabrem si els personatges al Café Lola havien entès el significat de l’ il·lusió que hi cap a un directori aliè.

Cric-cric... cric!

2009-08-02T19:19:00.010+01:00

Estela de silenci.

Gira la terra,

la llei del rei Sol.

La veu ben alta,

de Cicada plebeja,

al cementiri.

Jocs d’estiu.

La sargantana somnia,

a la calçada.

A cent paraules per post!

2009-07-28T16:32:00.005+01:00

Per en Jesús M. Tibau

-Armat de blog-

Llegia el teu últim post. I pensava, no deixo de pensar. M'agradaria tant deixar de pensar! Penso en els que no hi son ja; en els que fa poc dies semblaven eren, i m’adono que mai van ser -o pot ser si, i vaig molt cega- ; penso en aquest "armat" que anomenes, i penso en mi. Sempre despullada, sense mòbil, sense càmera, sense llibreta, sense llapis... sense idees. Però això si, atenta, molt atenta, per que la poesia esta, allà on miro, allà on observo la vida que corre tan despresa que ja m'ofego per la seva accelerada carrera.

Koans des de l'intuició

2009-07-13T07:29:00.005+01:00

Com si fos seda.

Passeja sobre l'aigua,

despulla els peus.

Un vell estany;

tendres branques

son joves libélulas.

Els somnis marxen.

Només lleugera brisa,

tarda estival.

Alter ego

2009-07-10T18:03:00.007+01:00

Per la Sinera

No es pot anar amb el sentiments a les mans

ni als cabells

ni als ulls

ni als llavis.

Ni tindre la veu de la tendresa.

Els braços sempre estesos cap a l’altre

la paraula com ofrena permanent

el somriure de l'il·lusió.

En temps de crisis

millor ser neutra i anònima.

Balanceig (y 2)

2009-07-04T13:39:00.007+01:00

Al dematí centenars de capses esperen la força d’uns braços desprès que aquest hagin acompanyat la nit fins la porta del somnis. Llavors, una dona acaronarà amb el seu càntic amorós els cabells dels adormits infants.

Mentrestant el Sol s’enfila pel mur de la casa per senyorejar el seu regne estival, els homes aixecaran la dèbil estructura d’un peix i dinaran la seva ombra al plat. Quan arribi al zenit gloriós, com a un ritual, la rosada dibuixarà humides teranyines.

Cristal·lins i contorns fractals -l’ordre de la natura- que esmorteixen la llarga i avorrida migdiada dels menuts de la casa.

Peça de xàrcia (1)

2009-06-27T18:08:00.005+01:00

Se chorase, agora, o mar inteiro me entraria pelos olhos.

Viagem, Mia Couto

Ara, les surades dormen sobre un mar de xàrcia, després que a primeres hores de la nit o rompent el dia el peix va pegar front aquest mur de grossa, de les de vuit passades.

Immersos a un mar de dubtes queien al parany per la practica alatxera o sardinal.

Peix transparent i perdut (y 4)

2009-06-16T21:36:00.010+01:00

Llegia. Com sempre, des de dins. I la veritat es que no sabia res de tot allò que havia participat. El cafè ple de taules buides i cadires abandonades pels visitants esporàdics, era l’escenari a un espectacle sense públic. Llegia, i tots els personatges rondaven per davant de l’antic bufet, per admirar i contemplar les seves fisonomies descrites; i reien, reien fort de la seves pròpies mancances. Encuriosida es va apropar al mirall: no tenia reflexa. Va tancar el quadern, i tots van desaparèixer.

Va sentir les barques que grinyolaven al port. Estranya, absent, era un peix transparent i perdut.

Boirina als peus (3)

2009-06-14T17:30:00.015+01:00

Hi havia al Café Lola un altre amant com ells dos. Assegut al racó llençava cercles de fum cap al terra. De vegades escrivia a una gastada llibreta. Si pasaves pel seu improvisat escriptori senties el flaire del carbó cremant-se al paper.

Tots dos van fer un tracte fictici. Si ell escrivia, ella pujava ràpidament a l’habitació, on feia hores l’esperaven. La combustió dels amants rodolava pel pis.

Cert dia ell va fer servir el marbre. Va traçar una ratlla. Tot s’havia acabat. Una boirina de fum l’encerclava fins als peus. Va ser quan ella va llegir el petit quadern.

Cadira per seure les preses (2)

2009-06-03T16:51:00.028+01:00

La persiana restava baixa, fent dibuixos al sostre tota la llum de la matinada. Miraves la cadira, la de seure les preses, la que hores abans acollia les dubtes. Poc després, va ser testimoni mut d'ombres i cossos perduts a la cambra.

En aquesta penombra de llarg silenci semblava com si l'estret passadís hagués diluït tota la memòria d’unes insegures passes. I era ben cert, per que ara quan el veies i senties tentinejar la cullera -en aquesta curta distancia- t’allunyaves.

A baix, el Café; on ja feia temps d’altres empremtes: taules de marbre, tacades per les cendres d’un Gauloise.

Café Lola (1)

2009-05-11T17:00:00.017+01:00

L'asfalt que trepitjo, les veus que traspasso, el carrer tan estret. Sota les simulades persianes que baixes, s'encenen misterioses guspires als teus ulls. Amb els meus tancats, esbrino cada racó desconegut.

Tot va succeir a sobre del Cafè Lola

La lluna d'esquena

2009-05-01T22:00:00.002+01:00

No cal dir.

La lluna d'esquena

les pedres petites,

esmicolades.

La mà amagada.

L'aigua fosca

corrent per les venes,

de matinada.

L'adeu es un ocell d'esquena

i replegades ales.

No cal dir.

L'amistat té la mesura:

és un pont i tota la distancia a les paraules.

"Poetitas"

2009-04-24T18:00:00.002+01:00

Les paraules a la llum ens mostren la crua realitat.

No es aquesta sinó d'altre la meva terrassa.

No es aquest sinó d'altre, el meu espai.

Menys solejat, més eteri,

íntim i particular.

Però cada espai conté una lleugera respiració,

oculta i reservada a un paper imaginari.

En acabar el text, malenconiosa rubrica.

Núvol que no fa el pes.

En el temps de l'innocència

2009-04-12T19:51:00.009+01:00

"Niño pájaro"

Gabriel

Praga,2005

Abans, no fa tan de temps, potser era "ahir"

els dies eres llargs,

les setmanes de set dies.

Un diumenge abans del de Resurrecció

els mitjons amb borles,

les calçetes noves;

les sabates netes, que feien mal.

El divendres de Passió,

uns núvols omnipresents

convidaven a les iaies a pregaries doloroses.

Poc desprès, un diumenge gloriós es celebrava.

Avui no, avui no sé qui ha variat tot. I demà,

ninots futbolistes ompliren els somnis de les

boques afamades d'amor.

Res, no dura res aquesta dolça innocència.

Llibreries

2009-04-10T23:27:00.006+01:00

En aquesta ocasió no plovia, la tarda primaveral tenia aquestes sorpreses, i en aquesta brevetat del temps era profitós recollir els reservats. La noia de sempre ni va aixecar el cap de la seva activitat, i la resta del personal eren volàtils ànimes que obrien el pas al dirigir-me cap les escales.

A mig camí, a un petit replà entre el primer i segon pis havien tres llibres, ben col·locats a la lectura directa: “Las mujeres, que leen, son peligrosas”, “Las mujeres que escriben también son peligrosas”... “Y además saben pintar”.

Sempre oblido el sentit marcadament comercial dels títols.

Hanami

2009-03-28T16:59:00.026+01:00

Aquest text es per celebrar l'Hanami, convocatoria sorgida de l'Ebresfera de la qual podreu trobar més informació al blog Shinkansen a la Petja .

En a mi m'ha arribat per en Jesús M. Tibau que la difós per tots nosaltres.

Gràcies!

Es temps de pluja i regalima per unes branques tendres, fins les arrels poroses, un plugim que s'endinsa fins la terra. La boira humida i blanquinosa, fregant els primers pètals nacrats del cirerer, s’estén joiosa entre els arbres poc abans de despertar el dia. Són en aquestes hores matinals quan, despullada de llum, la lluna perfuma les flors que poden fugir de les glaçades.

En arribar el sol, l'esclat voluptuós dels pètals es confon amb les alegres papallones, que seduïdes pel buquet floral ballen danses amoroses sense parar.

No té res aquesta primavera, però tot s'aboca a veure com despertes.

Manifest d'entitats contra l'actuació policíaca

2009-03-20T15:45:00.009+01:00

Manifest d'entitats contra l'actuació policíaca

Herzlichen Glückwunsch zum Geburtstag

2009-03-17T05:13:00.009+01:00

per la Irene

Estic desperta

per que no em puc adormir.

No sabia ben bé d'aquest cansament,

del neguit per aquesta lluna desfeta.

He vingut al teclat,

a trobar-te

per avui que estas tant lluny aquesta vegada.

Ensucrats

2009-03-14T21:05:00.006+01:00

Caramels, sucre i dolçor,

ensucrades pegadolçes

als dits enganxats.

Cotó, pomes vermelles

mel que regalima

atmelles garrapinyades

Bazooka plof!

Vaig per un xic de sal, un xic de Sol

una ditada als llavis, petó!

Sabates, sabatons

2009-02-22T20:54:00.011+01:00

Negres d'afilat taló

puntera punxiaguda

mitges de saló,

ratlla sinuosa

turmell que subjecta l'equilibri i la passió.

Ballarines dolces,

rosa al saló

sucre a les parpelles

aleteig d'amor.

Miro el peus,

deu, son deu

els dits de les empremtes.

Definitivament,

les llenço.

Nedar -res de superfície-,

de cap i fins al fons.

Et dius sinera

2009-02-12T21:10:00.014+01:00

Aquest escrit es per participar al joc creatiu que ens proposa en Jesús M. Tibau, al seu bloc tens un racó dalt del món

Dedicat a un bon amic i poeta, en JMIglesias.

Cert dia vaig descobrir era com un puzle emotiu i grisos reconstruint el meu cos desprès de segles de ser-hi perduda. La descoberta ocasional es va produir després de donar voltes i voltes per l’ample oceà i que quan vaig sortir de l’aigua,la meva cua va decidir quedar-se a la vora del mar.

Escrivia amb una mà i me la van tallar, després amb l’altre i la vaig donar. Finalment, de tant deixar caure les paraules, ensopides frases que recollia per endreçar-les a la nit, vaig perdre el cap quan els meus ulls van marxar darrera dels teus.

Ara, puc dir i és ben cert, que aquell mar que esborra empentes, ha modelat el cos de l’escriptura que enlluerna les nits de lluna plena.

Palmeres al febrer

2009-02-02T20:30:00.004+01:00

Com les palmeres no deixo de mirar cap al cel,

on totes les inquietuds s’omplen d’esperances.

Doblegada per la pluja de la tarda,

amb una foscor estranya i a deshora

es que camino a la vora del precipici de la ciutat.

La turmenta que no para, la ciutat que s’ennegreix,

els llibres a la blanca bossa de paper.

No em deus res, aquesta inversió no demana rèdit.

Com les palmeres, només miro d'abraçar el cel obert

Remor de l'aigua

2009-01-28T21:30:00.004+01:00

Per que ningú escolta, esta fet el silenci.

El record es desfà tímidament,

tan nítid que era tot, fa un temps.

No cridis, no facis soroll,

resta amb silenci;

calla, calla,

camina pel carrer desert,

segueix les ones de sorra

traça el teu camí,

i si pots

escolta la remor de l'aigua, quan cega de dolor, no dius res.

La porta

2009-01-16T21:41:00.014+01:00

Abans de visitar la casa,

ho volies tot:

l'escala ample,

les columnes visitades,

les finestras lluminoses,

el balcó del somriure.

Tot es on era,

els records s'acomoden.

Racons de fusta i llana,

perfumats de Temps d'amour

I ara,

només se t'acudeix preguntar

per la porta.

Haikú per Doménica

2009-01-08T13:15:00.009+01:00

Per que la literatura deixi les catacumbes,

es precís i necessari un altre arquitectura a les ciutats.

MGJuárez

Obro el llibre.

La pluja de paraules

despuja l'ànima.

Ulls de nàufrag

a sedoses faldilles

arpegi de dol.

Somnia la dona

floreix el blanc cirerer

de fosques branques.

Cauen els dies.

Des de la boira, la nit

una fragància.

El temps defuig.

Ressonen timbals

sota l'abre bel·licós.

I tu soledat

envaeixes el cor.

Triunfal senyera.

Bromosa riba.

Els peixos divergeixen

¿a on moriran?

L'ultima labor

2009-01-03T01:09:00.021+01:00

Venen els records de les hores i les seves puntades,

a la vora de les tardes. I s'aixeca un tel de fum de la memòria,

dels dies que van marxar.

Deixa'm ara jugar amb la fantasia.

d'esbrinar el moviment de les mans retallant les formes desitjades,

les puntades diminutes,

les llums i ombres amb que omplies el teixit.

Deixa'm escurar l'infantesa,

-la teva, la meva-,

que no se quan van marxar tan ràpidament.

Rabadà

2008-12-14T18:29:00.011+01:00

Una lluna gestant i el ramat que torna. Els núvols han baixat a l'era i una boira espesa s'endinsa en el bosc. Vora el riu, la Goja canta clares melodies a la solitud de les pedres, i aquestes reben l'aigua fresca que les precipita cap la profunditat dels somnis. El rabadà es gira per -a contrallum- recordar els límits de la pau. Resta amb mudesa, la paraula.

Degotall de poemes

2008-11-15T22:16:00.035+01:00

DEGOTALL (I)

Amb fils d'oblit

l'agulla enfila.

Desfà l'estrip que veu,

deixa el que troba.

Encerta pell

morta, teixit,

aire, carn viva:

cus la memòria,

la sargidora cega.

Maria-Mercé Marçal

A dintre, circula el temps.

A fora, vels de ceba cauen a cada reflexe al mirall.

Com un eix tranversal aquesta cicatriu profunda i oblicua

on temps enrere un turó de tendresa despuntava al cel.

*******

DEGOTALL (II)

No truquis al meu pit:

jo ja en sóc fora.

Però si mai moro

no et cansis de trucar;

busca algun vestigi de vida encara,

un sanglot, un respir que escapa.

Anna Dodas

Gemecs de la terra adolorida

ens porta l'aire de tardor;

crepiten les branques d'aquest hivern pròxim,

demà les cendres faràn més dolorós el blanc del marbre.

*******

DEGOTALL (III)

No es confessarà que la teva tristesa

és el producte calculat

del pes feixuc de néixer dona,

que has de ser mare, esposa i criada

model, anorèxica de mires, fidel amant.

Però lluita, que encara som a temps,

i deslliura't de lleis asfixiants

del nom amb què t'han batejat,

del xantatge afectiu, de les promeses intangibles

i l'assetjament d'una feina que esclavitza

amb tot el que no diu.

Mireia Calafell

Amb el llibre a la mà, despullant les pàgines,

el ulls transcriuen un dol antic i feixuc;

els peixos divergeixen, la corrent els porta a d'altres ribes

mentres romandrà el plaer literari, pel paissatge de les paraules.

Silenci

2008-11-10T19:15:00.007+01:00

Miro pel retrovisor, ningú al darrere.

Davant, el temps per desplegar-se.

El camí porta cap d’altres contrades llunyanes,

abans de girar, l’infinit.

Les rodes giren al compàs dels peus;

peus fràgils i petits amb benes per les ferides obliqües del camí.

Cluca l’ull la màquina adormida, xucla el temps, els arbres i les fulles,

I el silenci. Que forma part del mateix text.

Octubre silencioso

2008-10-08T17:34:00.006+01:00

Hay una magia en Octubre,

demoledor silencio que apacigua,

misterios sin resolver.

Tras un estío en el desierto

queda el alma apasionada

a la dulce espera del membrillo.

Octubre,

¿qué tienes para mí sembrado?,

¿qué debo esperar?

Todo sucede al abrigo de mi cuerpo,

mecido por cálida miel.

En este mes silencioso,

un zaguán acoge la intensidad de la mirada;

en estos días, inmensamente ricos

en matices y colores, las sombras quedan

esclarecidas por las palabras, y estas traen

una nítida presencia que me deja libre y ser yo.

Versos imsomnes

2008-09-05T15:13:00.002+01:00

En coixí de somnis s'estén una cortina,

foscor insomne de cabells.

El cap,

gira a una banda,

i els braços

s'eleven al coll,

i el batec accelerat, més ràpid que el pensament,

determina un ritme sincopat.

Una caragola de profunditat fosca

-abisme en el qual es troben els inassolibles somnis-,

acoble uns fràgils acords a les meves oïdes.

Acudeix el record d'una veu llunyana -aspra-,

que aproxima una cantiga antiga:

creix el desànim en espiral d'hores aombrades

i sense saber que fer m'aixeco a contemplar la nit en la meva finestra.

Fora,

ningú passeja,

soledat al banc on dos es besaven.

Alhora,

la brisa de versos insomnes

lliscant entre les branques.

Diminutes fulles cauen

dibuixen aquesta catifa nocturna

fugacitat del temps que passa.

Els meus ulls miren la caiguda vertical del temps

i en aquesta malenconiosa cascada cap a l'abisme

els somnis vénen a morir de matinada.

Cendre a les ombres

2008-08-20T00:00:00.004+01:00

Cendre a les ombres,

on els dits assenyalen la quadrícula d'un temps passat.

Tot un cami de baldoses on dibuixar passes de soledat.

Vals que plou a dintre,

ball del silenci reflexiu i la necessitat de parlar.

A fora, el soroll de les multituds que no diuen res.

La calor i la fredor a la mateixa llar.

I tu, amb diàleg forçat amb una espelma gastada,

voldries valor per humitejar els dits, acaronar la flama.

Nedant en silenci

2008-08-13T18:10:00.015+01:00

Cert dia, no se sap quan...

el cel es va obrir i milers de peixos retrobaren l’aigua.

En certs moments voldria un espai de silenci,

però no tant com per no sentir les passes dels altres.

O una taula espaiosa per escriure amb les mans,

però no tant ample com per a vessar tota una vida.

Una cadira còmode,

l’espai just per recollir els meus peus i no recolzar-me.

Un dinar lleuger i recordar el seu aroma durant molt de temps.

Unes paraules i prendre notes a la memòria.

Un projecte, una finalitat, un camí a seguir,

una ruta interminable, un paisatge de matisos.

Una desbastida,

i retornar al ventre matern.

No tindre por.

BON DIA, SON LES 8!

2008-07-20T23:00:00.005+01:00

Hi havia algú que ens despertava a les 7, després a les 8!

Ara, fins i tot, es possible ens adormirem.

Té de versos

2008-07-18T23:04:00.008+01:00

Un té de versos, más que nada

el verde oscuro y amargo de la ausencia.

Entre el ceremonioso entramado de sonidos

-mil hojas secas-, un estruendo colorista

reposa en la red metálica, cubículo compacto

-denso- donde habita mi memoria.

Canela y limón, gotas ácidas cuajadas

de recuerdos: tu piel sedosa,

cálida y placentera donde se derramaba

un cuenco de manos ávidas.

Aspiro ése aroma intenso

desprendido verticalmente

mientras se desliza horizontal

mi cuerpo cansado.

Ahora que te traigo a mí

en esta hora de paz y sosiego

tomo la bebida, miro mi vaso

y a contraluz destellean los recuerdos.

Se deshace la madeja de tu pelo

siempre que tomo té de versos.

Oasi

2008-07-01T22:07:00.013+01:00

Avui les lletres lliscaven pels nuvols del cel,

escales amunt,

amunt,

esgraons de marbre blanc.

I a dalt, al terrat,

llançols blancs on escriure.

Ventaven les lletres, subjectes amb pinces,

els ulls fràgils amb cremades pestanyes pel sol de moltes nits.

Explica'm un conte, explica'm...
que jo pujaré als nuvols de la tarde.

Fourmis bleues

2008-06-22T15:38:00.025+01:00

Per la Bel, de tot cor

Ils apparaissent depuis loin, tu t'approches et tu les laisses en arrière. Ils sont des fourmis chargées de rêves bleus. Ils viennent du nord et vont vers le sud… une demi-lune, un désert et une famille. Tous en défilant avec sa charge, dans des voitures pleines de créatures.

Chaque année, une génération de plus… et ils vont par la troisième ou quatrième! …plus européens dans son costume, mais dans le coeur et l'âme le destin familial les attend.

Sa charge bleue est pleine de mystères, et jouons aux divinations… peut portent du vêtement… les choses nécessaires… mais non, nous découvrons d'autres!: la bicy, un réfrigérateur, meubles, matelas… peut-être dans leur destin leur manquez, ou là, ceux qu'attendent de l'ils ont besoin. Il est sa charge dans ce voyage de baisse vers ses origines.

Déserts dans le secteur de service et dans le repas nous nous trouvons. Les enfants, comme tous les enfants du monde avec son exigence (mais plus silencieuse) : «j'ai faim», «j'ai soif», «j'ai pipi…» différentes langues mais avec la même rapidité, les mêmes pleurs.

Et nous mangeons. Laitue, tomate, fruits, eau… les viandes et les poissons nous le laissons pour un autre moment plus adéquat… il rend une chaleur angoissante!

Ah! il ne manque pas de pommes de terre frites… tout le monde les mange! Les pommes de terre remplissent les estomacs vides dans des heures rodées. Les pommes de terre toutes manières, de mesures et de saveurs nous unissent dans un moment de satisfaire, d'une sensation de bien-être.

Pour un moment glorieux tous nous avons été égaux. Nous avons mangé, nous avons rirons… avec la chaleur arfixiante de l'après-midi. Nous avons senti la brise sous l'arbre - cet air tiède que adormece les sens et nous nous avons laissé porter par les rêves… non seulement bleus… si non de couleurs… comme ils sont les rêves, comme nous souhaitons ils soient.

Cric! cric! cric! On coupe l'air dense. Nous devons aller. La caravane du siècle XXI est mise en mouvement. Les fourmis bleues sont mises en mouvement par l'autoroute du retour, en souhaitant nous bon voyage, avec un sourire complaisant. Il y a quelque chose que nous il a fait, de simples hommes égaux.

Nous voyons rapidement un point bleu. Oui, sont d'autres, autres fourmis avec leurs charge bleue ! Et nous les laissons en arrière… toujours en arrière.

Xiulets al pit

2008-05-23T20:24:00.017+01:00

Per tu. Per a tu. He tancat els ulls en aquest dies.

I van vindre les imatges del passat,

els seus colors i grisosses sensacions.

Els meus ulls de nàufrag,

s'abandonen a les onades tristes quan torna el soroll al pit

de qui no cedeix a la incertesa d'un insegur demà.

Per la teva platja desgastada i asèptica

és passeja la dolça esperança del Déu que estreny però no ofega.

Permanent fosca i llavis sonrosats,

sabates d'agulla

vestit ajustat

bossa chic ,

dues flors de la mà.

He obert els ulls:

dues nines,

un pentinat,

bosses plenes,

i el nus a la gola per tot el qual no s'ha cridat.

Ara que les orenetes assorteixen disparades cap al suïcida vol,

xiscla l'aire que ens acarona el rostre.

Tot reviu, tornem a començar.

Les portes dels morts

2008-05-07T17:10:00.018+01:00

Quina estranya sensació al trobar-se el passat als armaris. La roba doblegada, plegada per capítols soterrats i l'aroma emergent dels records. La mà que planxa el pleg de les faldilles curtes al revol del desig ardent -passeig vora el mar- de les dones somrients.

Cau la foto -una dona al balcó dibuixa plaers al objectiu- , i endreço les imatges. Vaig construint histories desordenades on els personatges revifen les mateixes sensacions en blanc i negre, vaig obrint les portes del morts.

Sentada a la cadira observo la pel·lícula. I no sé veure quan va ser l'instant que es va obrir la porta on viu la Mort.

Prostidie Idus Martias

2008-04-18T19:27:00.011+01:00

Què bé que arribes Primavera, carregada de poemes, amb la llum primera de les albes humides de la meva ciutat. L'aire càlid del sud m'arriva i m'omple d'esperançes, de lectures vitals. És calma l'ànsia, la premura d'aquets dies de pluja, previs a la embriaguessa de lectures que s'apropen.

Els llibres vindran a un dia d'abril; aleshores batreren les seues ales les fulles de milers de llibres a les mans dels vianants àvids de l'aroma a paper i tinta nova. I vindrà la meva ciutat amb el seu pols accelerat a despendre somriures a la lletra impresa, i vindran les roses a les mans amigues, i vindrà l'amigable Primavera a deixar-ens el color de la esperança.

Tots som pops

2008-03-20T23:16:00.009+01:00

Em demanes un escrit. Sempre he escrit cartes, poemes o relats. Vols un escrit, llarg i profund. Vols les paraules envolcall del teu cos.

Tot en calma, anem cap al tard; després de recollir els quadres, la roba i la resta de llibres, queda la cambra solitària, lluminosa i buida, amb més sonoritat. S'ha d'omplir l'escriptori i jo només vui una cosa a ell, el teu cos lliscant la fusta amb la pell exposada -porosa- esperant la meva gràfia del teclat.

Tots som pops, recordes?

Paraules que no escriuré mai

2008-03-07T01:00:00.006+01:00

Rera el camí llarg e interminable

s'amaga l’insomne visió del futur.

Les ombres xinesques fetes amb les mans

dobleguen l'ànima més impertorbable

i les idees recorren fútils disparades

cap al riu de la vall dorment.

Prínceps, cavallers i donzelles ballen feliços

mentres una gentada regalima el verí subtil i capciós

que sorgeix de la gola profunda de l'oblit.

El vòmit lleviscós crema les ànimes

i de les mans humitegades per la por

neixen les paraules que no escriuré

mai,

mai més.

Dos poetes, una trobada

2008-02-02T18:17:00.004+01:00

Arriba molt justa l'invitació però la llegeixo tota emocionada amb tot l'esplendor.

Els poetes ja són al petit escenari, pulcre espai, acollidor: una taula, tres cadires, la cervesa... i les volutes suaus de fum dibuixant poemes. Dos poetes apropen la seva veu al públic assistent.

Arribo silenciosa i retiro una cadira per seure, una salutació somrient i m'acomodo. En penombra, la meva respiració es fa de mica en mica més pausada, l'instant em meravella i escolto atentament una lectura harmoniosa. Sense estridències ni teatralització.

Fora, el bullici resta on l'he deixat: bogeria, preses, ajupiment. En aquí dintre, a l'espai, tot un mon creix per mi, somriu.

Al sortir, estic en pau amb mi mateixa, amb ells, amb el poema encara no escrit. Ja no sento la pestilent brutícia de l'asfalt que sota els meus peus moltes vegades em fa tambalejar.

I faig una trucada. Tota emocionada, vull compartir aquesta llum d'un jardinet trobat.

Pasta

2008-01-05T01:00:00.002+01:00

neu desfeta ardent desglaç

la llar de foc per dos per més per tots.

galets

tu em mires, em robes el cor

jo netejo teranyines d'or de tu de mi de tots.

cabell d'angell

cullera a cullera només un brou,

la mare ho feia per tu per mi per tots.

maravella

esmicolades neules

brindem per tu per mi per tots.

pistons

sopa de lletres, entre els amics i jo

Nadal'07

2007-12-24T16:46:00.005+01:00

Garum de Barcino

2007-11-01T01:00:00.002+01:00

Havia de desfer-me del record i decidida vaig caminar fins a la profunditat del passat.

La Domus quedava deserta. Vaig travessar el Peristylum Impluvium amb la túnica trista amb la qual em cobreixo en els teus comiats.

Una vegada fora, els homes feinejaven en la Lacuna Fullonica tenyint i perfumant la roba. El blau egipci els deixava els dits impregnats i ells deixaven més fosca la pell de les esclaves del sud.

L'aroma de l'espígol oferia a les meves pupil·les el paisatge i les olors de la bullícia. Les dones, manejaven el teler de pesada Pondera, escometent el ritual exacte i precís que elles mantenien sota un cel de lli.

Vaig travessar la gentada dels tallers per a arribar on tu estaves, vaig trobar una aroma de salazón que va embolicar la nostra distància; no obstant això, a aquesta memòria sagnant van acudir els cossos d'una intimitat salada.

Les teves mans en la Dolia recollien diminutes quantitats del Garum para el paladar refinat de l'il·lustre poeta Ausoni.

El fruit de les teves mans va viatjar fins a Burdeos i en elles van amargar les nostres especies.

Terra de vinyes

2007-09-30T19:09:00.001+01:00

La nit plujosa m'acompanya desperta. Ressonen les gotes als finestrons tancats.

Un regalim humit rellisca pel rostre, -sal i pebre- quan contemplo les vinyes.

També plou a dintre, in memoriam d'un vi jove.

Acidesa als llavis. Gaudint les hores d'un got escurat, penso en l'endemà,

quan els peus dibuixaran núvols de pau a una catifa de raïm premsat.

Torno a la finestra. El silenci. La terra madura, prenyada de repòs.

Haikús d'estiu

2007-08-17T16:12:00.001+01:00

L'estiu badalla

transpira seducció

ombres xinesques

Sorra picant

cristalls de sal

a les parpelles

Sedós el llampec

tremola l'estany sec

pluja d'estiu

Llunes pàlides

la flor més bruna

lliris descoberts

Cap al tard foscant

ressonen veus

xiuxieja l'amor.

Amanida d'estiu

2007-07-13T01:00:00.002+01:00

Érem al zenit del dia més calurós;

un dia que, amb fam de poemes,

una amanida faríem.

Uns marinaven els condiments,

d'altres farcien el poemes amb més pebre i follia

d'altres, simplement, obrien la boca.

Tots erem a taula, quin dia gloriós!

recordo la teva arrivada, plena com sempre,

d'impetuosa cridòria.

Jo, disfrutant de la vostra poesia

vaig menjar amb deliri, paraules, sentiments,

i tota mena d'apassionats pans que m'embogien.

Ara, a la migdiada, reclinada en mar infinit

deixo sortir el meu somriure

recordant aquest àpat de poemes amanits.

Pel passadís no fugia, va marxar

2007-05-01T13:13:00.002+01:00

Durant el cap de setmana va començar a agitar-se. Ella notava que la vida li desapareixia per moments? perquè amb respiració angoixosa omplia l’espai. Malgrat tot, li quedaven restes de impetuositat, d’alè per demanar solitud, per plantejar la queixa en la consciència de que la mort va arribant.

Els seus silencis, dons ja estava tot dit; la seva mirada perduda, ja ho havia vist tot; la seva absència, perquè ja no calia escoltar els romanços dels altres. Ella i el seu cos arribaven a un acord, desprès de tants anys, s’apropaven un amb l’altre per dir adèu.

I això volia intimitat. Tant que l’havia custodiada en el temps, aquella intimitat que pocs l'havien assolida; l’havien gaudit els seus homes, els fills, els nets... poquets, molt poquets. Havia estat de tots i de ningú. Encara avui dia sentia i s’expressava amb el seu cap altiu i ple de serenitat.

Ella només volia deixar-se anar, fer-ho sola, tant difícil era entendre això! Quan s’espera una lluita ferotge, una demanda desesperada i sorprenent, va aprofitar la solitud momentània,per marxar.

Avui fa una setmana del meu dol.

Una rosa a un llibre

2007-04-15T01:00:00.001+01:00

Rosa de pètals olorosos

a un llibre trobat

signe dels temps que passa

i no tornarà.

S’amaga l’amor

què tristament s’ha oblidat

i secs els seus pètals es van trencant.

Les espines són tendres,

ja no punxen

ja no és flor a les mans.

Aquelles mans curioses

-exploradores del món-

son les portes d’avui

que diuen adéu, mai més,

un altre llibre a explorar.

He trobat la flor

que un dia em vas donar,

l’aroma a dintre meu

fou espina que mai sortirà.

2007-03-08T20:58:00.001+01:00

Hora foscant, Benidorm

Pel passadís fuig una vida

2007-03-07T21:04:00.002+01:00

L'he sentida quan anava pel passadís...fins la finestra que dona al mar. Cridava com boja el nom de no sé qui...d'ella mateixa? d'una Maria en el seu pensament, d'una infantesa potser?

Quan vaig des de la habitació 318 fins al final del passadís, faig el camí de retorn a les seves vides. No giro el cap per mirar per les portes obertes, no cal... ells allarguen el seu coll fins a mi, vaig alegre i segura fins una finestra que dona al mar. I em sento malament, jo camino, jo vaig amb el meu vestit, la meva camisa, el meu cabell ondulat... fins un destí que m'espera per escalfar la meva pell. El sol que dona en aquesta banda del centre socio-hospitalari.

Quan arribo a la finestra, i quedo sentada a l'espai de butaques, torno a veure el meu recorregut, un passadís llarg, ple de portes, de cadires esperant... sé estan a dintre, sento el crit de Mariaaa!... i totes les seves vides surten disparades cap a mi, per dir-me tot allò que varen ser, per presentar-me les seves vivències, per que tenen necessitat de vomitar, d'extreure sentiments si algú els escolta. Encara son, encara senten, els seus caps no s'han perdut totalment...

Hi han petits espais, llacunes plenes de les seves emocions, i de vegades una llàgrima, un crit dient Mariaaa! com qui fa un crit primari a la seva mare, surt pel passadís envolta'n el meu cor, oprimint les meves arteries i fent-me mal el respirar sola.

2007-03-06T20:52:00.001+01:00

Castell de Santa Bàrbara, Alacant

2007-02-05T01:00:00.001+01:00

Plaça de la Font. Assís. La Toscana

Petons

2007-02-04T01:01:00.001+01:00

Un petó.

Ens deixem caure en cadires d´acer fred,

amb la resolució de que ens serveixin

tot un món apetitós de somnis. Les tovalloles

van servir com a refugi tàctil al record d´un petó.

Més enllà, el meu batec humit perfora el fràgil paper.

Dos petons.

A la sorra passavem les hores amb encreuats

sense resoldre. Absent de tothom,

la canyella de la pell demanava petons.

I jo, somrient, et portava una lluna de llavis

i cos. A la vora de l´aigua vàrem fer el verb.

Tres petons.

Trasbalsada -i com sempre, absent-, sorpresa

però somrient, em vas robar tres petons.

Un dia, dos dies, al cap d'una setmana el tercer.

Què forts els teus braços! Jo, en la cova del teu pit.

Quatre petons.

Trobaré les respostes dels misteris? Octubre,

novembre... potser al gener? No hi han hores,

el temps defuig del somni dels sentits.

Resta només l'ombra del bes negligit sense mirar enrera

2007-02-03T01:00:00.001+01:00

Plaça d'Espanya. Sevilla

Paseo por el boulevard

2007-01-22T01:00:00.004+01:00

A veces, paseo por la calle del recuerdo,

punzantes adoquines dejan huella hiriente entre mis pies.

Llevar los pies desnudos no es lo más aconsejable,

pero preciso de este frío contacto del cemento

para mantener mi atención bien alerta.

Camino,

me pierdo por boulevares del deseo,

donde brazos inconfesables se alargan sin pudor ni miedos.

No entiendo el persistente grito húmedo

ni los guturales arpegios.

Ni es música celestial la que hace que detenga el paso

en un escaparate de libros viejos.

Están ahí abiertos, ofreciendo sus páginas de ensueño.

Logran mi atención,

mi nariz se pega hasta aspirar su aliento;

es un festival apagado para el autor, asceta de mi duna.

Un violinista

absorto en el ángulo del callejón del terror,

rasguea la tripa que abraza su cuello.

Le miro curiosa,

sus ojos brillantes me piden el agua que resbala por mi rostro.

Me maravilla su guiño metálico,

pero en mi escaparate se haya aún un libro abierto.

Desesperadamente

las palmas de mis manos se aferran en la superficie del lamento.

Una roca de aristas finas, despide estrellas cálidas,

en mi delirio febril creo ver un sol cegador

el ungüento exacto para mi corazón enfermo.

Dura poco el ardid y el sueño,

porque se esconde el autor en el forro de mi abrigo viejo.

Introduzco mis manos, buscando algo en el bolsillo del recuerdo,

una hoja, un lápiz, una goma

que borre mis pasos hacia este boulevard de autómatas

jugadores del baile del te quiero.

2007-01-21T23:57:00.002+01:00

Font de Canaletes, Barcelona

2006-12-12T20:05:00.002+01:00

Ponsètia. Flor de Nadal

Nadala'06

2006-12-12T19:59:00.002+01:00

Durem als dits anells d'or,

dels teus rínxols d'Amor.

Somriure, de dolça remor,

els teus ulls oferint escalfor.

Arribas amb la foscor,

marxa la nit, ve la claror.

Allunyarem aquesta fredor,

dóna'm les manetes sense por.

2006-12-12T19:52:00.002+01:00

Zambombas

2006-11-12T13:02:00.001+01:00

Benidorm. Playa del Levante

2006-10-30T01:08:00.001+01:00

Olot. La Fageda d´en Jordà

2006-10-29T13:00:00.001+01:00

Garrofes al terra. Sèrie Natura

2006-10-23T23:00:00.001+01:00

Los Escullos. Almeria

Mariner a terra

2006-10-23T00:00:00.001+01:00

Baixant per les voltes ombrívoles el camí s’enfila al mar. Escric de tu, mariner a terra, de cargols sobre sorra humida i fosca. La pineda olorosa impregna el seu perfum de sofre, eixamplen els pulmons d’un flaire resinós. Vas tremolant de fred, aquesta fredor matinera et descobreix. L’estimada espera a la vora de la sorra. Pintada i neta, els nusos de trementina i les vores cargolades pel destí, tot es disposat per la sortida, la barqueta grinyola al.legrement quan la disposes cap al aigua. Puges molt depresa les teves coses i surts cap l’horitzó.

La mar. La teva barca ara es disposa suaument a vèncer escumes, brilla amb els primers ratjos de sol que enfoquen l’aldea. Tots encara dormen quan tu ja ets a altamar, resten amb els somnis que fugen cap al tard. Es en aquest instant que la sal recorre el camí de les fredes corrents. Ells dormint i tu somniat.

Quan te n’adones i gires el cap veus de lluny les dones matineres cap al molí, amb els seus cabells humits i ondulats. La taula es prepara pel l’esmorzar. Després de gaudir la solitud agrada el somriure a taula. El silenci s’escampa a dintre teu mentre apropes als llavis una tassa de cafè, et sents transportat als misteris d’un mon a l’altre banda de l’horitzó.

2006-10-16T01:00:00.002+01:00

Tour Eiffiel. La France

Vermell

2006-10-15T23:49:00.002+01:00

Color viu, impactant, té energia desbordant!

Veure les teves taques vermelles

sortint dels teus tapats

acceleran el meu cor

emergència crido... JA!

Veniu! Veniu! el vermell esbarriat,

revolució al cos, s'està desagnant!

La mà completa i ample m'ha agafat,

et miro la carona,

em mires tota blanca,

la pols va minvant.

Vermell! Vermell!, tot s'activat

anem desenfrenades, ordenant l´activitat!

Aturem la fugida d'aquest vermell arrauxat!

Hores desprès, amb la calma...

t'he piropejat... on anaves preciositat?

Ha tornat el color a les galtes

vermell, aquí has de ser-hi!

2006-10-09T13:02:00.001+01:00

Castiglione della Pescàia. Maremma Toscana

Te espero bajo el árbol de la memoria

2006-10-08T13:01:00.001+01:00

Recuerdas el bancal de nuestro patio?

¿las leves aspidistras? ¡tan verdosas!

Oprimías mi mano, recorriendo

estas líneas cálidas... felices.

Si vinieras... un árbol ya resurge

al estío con sombras y las aves,

amielínicas, caen de sus ramas;

la sinapsis se frena sin albor.

Siempre navego flotando en vacío,

cansadísima, triángulo dorsal.

Juntas mis manos ya parkinsonianas,

esperan una luz en tu memoria,

un vaivén agridulce de recuerdos.

Lloro bajo la sombra del olvido

donde mi amor no deja de crecer.

2006-10-02T13:02:00.001+01:00

Cabo de Gata. Las Sirenas. Almeria

Remembranza de catira

2006-10-01T13:01:00.001+01:00

En sucio muelle destila

la mariposa su arte

con alas como estandarte

sirviendo ron y tequila.

Cojo pirata vigila,

anclado por cualquier parte:

"nunca dejaré de amarte,

por ti navego en argila".

Va flamante la sardina

al puerto de la mentira;

dulce brisa con sordina,

el salitre le retira.

Del océano a rondina

remembranza de catira.

2006-09-26T01:09:00.001+01:00

Cortona. Teatre. La Toscana

Parlem

2006-09-25T00:58:00.001+01:00

Parlem, parlem, encara sigui amb la parla quotidiana,

fent del boca a boca un llenguatge poètic;

la fina línia del llavi xiuxiueja damunt l´altre llavi,

el somriure més complaent.

Amb la tassa a la mà, dels dits amb ella enllaçats

fem ús dels mots adients, o si més no, atraients;

l´aroma sorgeix desfent-se un terroset de sucre

a l´amargant cafè, fem un caramel.

Estovalles empestades de molles de pastís desfet,

vaig replegant paraules, vocals, verbs, xocolata,

tot un núvol cruixent.

Continuem la conversa, a on anirem?

A on van deu, enllaçats per a el camí sense vers?

2006-09-18T21:05:00.001+01:00

Fulles seques a l'agost. Sèrie Natura

La Goja canta

2006-09-17T20:49:00.002+01:00

a la meva filla Laura

Vine, vine, avui

a les branques de Tardor.

Dins l´estany, la natura

va dient a tot un sí;

dins el bosc, les fulles

van dient a tot un no!

Aniré amb tu, petita meva

amb granotes totes verdes

i follets de nas vermell;

amb la cua d´estels

gens de por tindrem.

Melodies aquoses

ens faran dormitar

per camí boscater

els somnis viatjaran.

Vine, vine, de nit

a les meves branques tendres.