Hem viscut. Hem viscut durant un temps penjants a la vora del precipici. Ara es temps de volar, enlairar-se des del niu, des de l’arbre incandescent* -propi e impropi-, i descobrir d’altres terres inexplorades.
De tu i de mi, dos branques al món, seran dos vaixells lluitant sobre fortes onades.
2 llegint a la finestra:
Què bonica metàfora!, la imatge de ser una branca que colpeja el vent m´ha vingut al cap més d´una vegada.
(Gran Vinyoli)
Ah! estonetes, si que es gran en Vinyoli. Ara veig que l'enllaç no ha funcionat... bé, cap problema, deixo en aqui en seu poema, amb un final més gloriós.
L'arbre incandescent
Hem caminat solcuits per graves remorejants,
hem flairat els matins de vent salobre i d'espígol,
hem tocat els vermells enfervorits del vespre,
hem ressonat com cisternes buides
que es van omplint amb aigua de pluges ancestrals.
Hem explorat, hem descobert escales
molt dretes, de cargol, les hem pujat; a cada
graó perdent-nos per un altre temps,
cap a renéixer.
Hem arribat a dalt
del campanar: penjant-nos de les cordes,
hem tocat a destemps. Hem afollat les òlibes
i d'altres aus.
Hem travessat les nits
plenes d'espai, obertes, hem mirat abismes,
profunditats transparents.
Hem penetrat en coves de cristall de roca.
Un àgil foc se'ns entortolliga
com una serp per tot el cos i fa
de tu i de mi un sol arbre incandescent,
impropi de la terra.
Vinyoli i Pladevall, Joan
Abraçades,
Montse.
Publica un comentari