A unes lleixes d’olivera s’amaga una llum.
Es la tèbia línea del sol, estès a les lletres,
que enlluerna la broma sucosa d’un somni.
A peu coix, la jugada:
des de molt juny, baixant per la riba,
seguint uns granets de sorra,
amb la capa sedosa dels llavis i la veu aspre a la gola,
demanes el tresor, les illes maragdes, les caragoles sonores,
essent el bucaner que tinta la mar d’amortides magranes.
I ella, curosa dama que ha entès d’aquestes espurnes de llum,
ofereix tota la grandesa del món amb les dues mans obertes,
com un llibre.

2 llegint a la finestra:
Hola Montse:
A vueltas con el tema isla=tesoro y la búsqueda cómo juego, pero sobre todo, en tu poema hay que celebrar ese afán por situar, desde el primer momento, el punto de vista de un/una cuentacuentos que no pierde de vista quién es su interlocutor.
Y después:
"A unes lleixes d'olivera s'amaga la llum...// demanes el tresor, les illes maragdes, las cargoles sonores...// I ella, curosa dama que ha entès de aquestes espurnes de llum".
Tres magníficos versos que dan una pauta que va más allá de la lectura infantil -¡que también!- y que ayudan a situar el poema en una tensión existencial: las consecuencias del juego como búsqueda... y al revés también.
(Mención especial para la pintora que ilustra el poema).
un abrazo,
chau,
hugo
Bon dia, Hugo!
El joc es la vida mateixa. Hi han de molta mena: de taula, de grup, solitaris... llegir es un altre mena de joc. Com aquest “a peu coix” de quan iniciem les nostres primeres lectures. Recordes les teves?
Et convido a visitar un espai que m’estimo des de fa molt de temps, el de la Sàlvia (un dia baixaré fins a Cocentaina a abraçar a aquesta amiga... shssss...) Avui es celebra el dia de les biblioteques, un espai estimat de la meva infància, una llar meravellosa.
Poesia Infantil i Juvenil.
La il•lustració es de la meva filla, es de fa uns anys; continua l’afició (ja ha obtingut un reconeixement per un cartell a una festa escolar... jejejejej)
Una forta abraçada,
Montse.
Publica un comentari