Dona a la finestra

Llibre en blanc

Escric sobre pètals

i les fulles em tinten les mans.
Al mur regalima el futur incert dels peixos
la dràstica fugida dels covards
l’historia escindida pel dolor.

No vaig poder deixar

la veu escrita
entre els records
ni la ciutat guarda la meva presencia
ho se
des de que vaig entendre
on queda la frontera,
l’exili per les flors.

Des de que vaig tenir la revelació

d’un llibre en blanc
escrit des de la teva boca tancada.

Pel demà que no arriba mai,
ni es presenta de sobta a la cruïlla
ni exaspera la paciència dels Sants.
Ni es concòrdia del Sol per entre la nuvolada al matí;
ni aprofita el moviment de les branques agitades
ni regalima la gota que transita des de el vas fins la gola de d’aquet –i no pas l’altre-, infern d’avui.

Piulen els ocells a cada estació.

Per arribar
el que no esta escrit.

Oceànica nit

En aquest límit del dia -on es perd l’ultima llum i s’enfonsen els vaixells perduts-, baixa la mirada buscant una boca on delimitar la absència oceànica de tota la mar.

El rostre s’impregna d’un blau nocturn i s’enfosqueix la pell clara de les ultimes hores. Abraces tendrament la nit deshabitada.

Intempèrie

Es la boira al dematí

nuvolera dels somnis
-nuesa del cos- a l’ intempèrie
on la mar diu no, ella diu si.

I hauria de ser l’ocasió

per desplegar els braços
fins la cova del teu pit
però tantes ones -com paraules-
diuen d’una pintura gris.

No tant lluny queda la barca

fosca de la nit
sense llum, sense tinta
enrocada, -qual figura-,
d’un passeig que despertava
fa poquet, es pot dir, que quasi be
va ser ahir.

Parlem del dos mil once

Començo a despertar i res s’atura. He tornat -sense haver marxat-, a les hores inverses. I t’he trobat, pubilla que madures sota el sol mediterrani. Tot d’una he recordat la serp groga i les senyals d’un pecat mai comés.

Parlem del dos mil onze. D’abril. Encara no acostumada als desenganys.

Matinada

És en aquesta hora

i no en cap altre
quant sorgeix la calma.

És en aquest silenci blau cel

on s’amaga la boira del passat.

Des de la finestra

contemplo el passeig íntim de la matinada.

Quan a la ciutat
tots dormiten els últims moments;
quan les fulles transiten
per la força del vent
ara mes segur,
ara menys equivoc.

Quan de l’arbrat,

despullat de les seves branques,
es suïciden els nius cap a l’asfalt.

Quan als bancs

perden la seva textura i color
les promeses duplicades
als llavis dels amants.

I és