Dona a la finestra

Cirne

“Es quan dormo que hi veig clar...”

convocatòria de Raons que rimen (Victor Pàmies)

Es quan crides que hi veig clar... El poema incert i la nebulosa fugida a una escena mal interpretada on es fereix a la dona enamorada: boja! boja! estàs boja!

Ja estic desperta, per penjar un quadre a la paret de l’oblit; llençar el penjoll que paralitza; baixar la tapa.

Camines i els teus peus menuts es torcen. Pedregats -falses petxines- calivegen el vostre cor. Un llarg passadís desconegut espera.

Però no tinguis por; observa i descriu aquesta tempesta que s’inicia. Agafa la furiosa nebulosa, devesa de les empentes! Fes tremolar els ciments d’aquest Deu immisericordiós que us empaita violentament.

D'allò que no vaig ser

Diada de Montserrat Roig

convocatòria de Raons que rimen (Victor Pàmies)

Ha dit la tarda que has marxat trepitjant el temps per no haver de recordar que un vent tropical va portar foscor. I la tarda, que no ha entès d’aquesta caiguda vertical de les hores acomoda les fulles fent una dòcil muralla entre tu i allò que no vaig ser.

I Poesiada a Vilafranca del Penedès.

Fang

Aquí sóc, esperant la pluja; per que desprès esdevindrà fang a les meves mans. I les paraules, ara doblegades a la boca, sense cap sorpresa fictícia, trobaran un cos, una forma. Llavors i només alhora es que donaré llum a lo que abans era només una petita i esquifida ombra.

Temps de silenci

Fa temps, setmanes, que no escric. Fa ja massa temps que no llegeixo. Ara mirava les eixes que tinc al davant. Si agafo un llibre els ulls passegen per les fulles ventilades pels meus dits. Busco respostes i no les trobo. Pregunto: es massa tard per un rellotge sense manilles?

De tu i de mi

Hem viscut. Hem viscut durant un temps penjants a la vora del precipici. Ara es temps de volar, enlairar-se des del niu, des de l’arbre incandescent* -propi e impropi-, i descobrir d’altres terres inexplorades.

De tu i de mi, dos branques al món, seran dos vaixells lluitant sobre fortes onades.

*Joan Vinyoli i Pladevall